Amb totes les categories socials en contra meva per poder desenvolupar-me satisfactòriament, vaig desafiar les expectatives de silenci i obediència que esperaven de mi les persones que es creien amb dret a categoritzar-me: professorat, ciutadania «noble», caps de mitja tinta, i vaig atrevir-me a crear el meu propi destí social. Em vaig crear una vida pròpia basada en la desobediència conscient i el respecte cap a mi mateixa i cap a aquelles persones que ho mereixen per no jutjar ni sentir-se superiors a ningú, llegat que em van deixar el meu pare i la meva mare, aquelles «pobres, analfabetes, ignorants i molestes» persones que gosaven sortir dels seus llocs d’origen per venir a molestar les persones nobles i robar-los la feina i els diners.

50 anys més tard aquesta visió de la immigració no ha canviat res, com no ha canviat la visió sobre la dona, s’ha disfressat, però no ha canviat. Encara s’educa en el compliment del mateix, silenci i obediència al poder.

Quan és necessari, força habitualment, també utilitzo la indignació i la contundència per combatre la violència, les úniques eines vàlides per al canvi perquè la neutralitat i el formalisme mai no han transformat res.

Mitjançant l’escenificació d’experiències personals de dones que han patit tot tipus de violències, inclosa la meva experiència, m’enfronto a la violència institucional i de gènere, i desafio el sistema opressiu. Quan era «profe a la uni», un càrrec que m’ha donat molt prestigi social i poc més, quina niu de violències és la universitat, valorava les assignatures amb una biografia sobre l’impacte de gènere, no vaig trobar ni una sola biografia de dona que no relatés violències patides només per ser dones, en canvi tampoc vaig trobar ni una sola biografia d’home que reconegués que les havia executat o que hagués estat còmplice, només una, i li vaig donar les gràcies, per tenir el valor de reconèixer que «ara entenia per què esclafava pollets contra ventiladors per formar part del grup». Igual que les dones no eren conscients de les violències que pateixen, era la norma(l), els homes no eren conscients de les violències que executen, és la norma(l). La diferència és que durant els 4 mesos que compartien amb mi, les que sostenen violència donaven explicació a molts dels processos viscuts i els que les executen seguien negant-les o justificants-les.